L’equip arbitral de la Primera Divisió Femenina està format per 22 àrbitres i 32 assistents. Per promocionar l’arbitratge    es va decidir que totes fossin dones. Les àrbitres també es poden integrar en el futbol masculí i fins i tot arribar a l’èlit.

Així aquests dies ha estat notícia que el Madrid-Celtic el va xiular Stephanie Frappart. Aquesta àrbitra francesa presenta una trajectòria sensacional i única: va ser la primera de la Ligue francesa, des del 2011 és en les competicions internacionals femenines, a més ha arbitrat dos partits masculins de la Champions i la final de la Supercopa d’Europa entre Chelsea i Liverpool. És considerada la millor àrbitre del món.

També ha estat d’actualitat que sis dones faran història,    arbitrant per primera vegada en un mundial masculí de futbol. De fet aquesta presència serà un mal tràngol difícil d’admetre per als qatarians, que podran comprovar com les dones, -si tenen llibertat per fer-ho-, poden ser tan capaces d’aplicar el reglament com els homes.

Cada vegada son més les que dirigeixen partits en diversos esports, però en el futbol la representació femenina continua sent minsa, només hi ha dues dones en la Segona Divisió i cap en la màxima categoria. Com a primer pas, és necessari augmentar-ne la quantitat i tenir clar que en el foment de l’esport femení hi entra el món de l’arbitratge.

Heus aquí que la passada jornada vàrem assistir al partit Villacarlos-Sporting. Un component dels bons partits de futbol és la tensió, qualitat aquesta present en bastants matxs de la regional menorquina.

As Castell des de sempre hi ha un plus emocional, és un camp difícil en el que has de suar la samarreta. Les reduïdes dimensions del terreny de joc i per tant l’alta densitat de jugadors, afavoreixen determinades accions del joc: multitud d’un contra un, contactes, xocs, nombroses faltes... que ajuden a crear un entorn de brega i tibantor nerviosa.

Per norma  els locals surten al camp amb ganes i a donar-ho tot. Acostumats com estan a jugar des del futbol base en aquestes condicions, són futbolistes durs i contundents.

El partit es va jugar amb entrega i esforç generós en la lluita pel baló. Quan hi ha un clima de tensió poques vegades el partit    és plàcid per el col·legiat, que ha d’arromangar-se i xiular amb decisió, per açò em va semblar molt correcte l’actuació arbitral, que amb un tarannà conciliador va marcar els límits i va saber controlar  la situació.

És sabut que la competició en cada partit i en cada part, té les seves pròpies dinàmiques. La primera finalitzava amb 2-0 al marcador i l’Sporting amb un futbolista expulsat, tot pareixia dat i beneit, s’augurava una segona part tranquil·la i fins i tot la golejada.

Sorprenentment, els blancs i blaus van saber defensar-se, amb un joc directe van crear ocasions i a les darreries, marcar un gol que portà la intranquil·litat a la grada i l´augment de la pressió, que l’àrbitre gestionà mostrant la seguretat en si mateix que proporciona l’experiència. Destacar també el seu bon posicionament en el terreny de joc, que li va permetre prendre les decisions correctes i donar-hi credibilitat.

Un incís per desaprovar la tàctica basta i grollera de la ‘protesta col·lectiva’, la vergonyosa i turbulent cridòria dels jugadors de camp i tota la banqueta, quan un futbolista rep una possible falta, volent influir en la decisió arbitral i que tristament ja és costum en molts equips de futbol.

Per cert, m’oblidava de dir-ho, l’àrbrite era una dona, Joana Maria Vidal García. Com si fos un home, el bon col·legiat ho és, no perquè sigui home o dona, sinó perquè domina l’art d’arbitrar.