Si no vaig errat -i si hi vaig, agrairé la correcció-, aquesta manera de dir que hi ha poca gent ens ve del temps dels anglesos. Quan una barca s’avançava a l’arribada del vaixell, tripulada pels remers, potser quatre, i un al·lot amb un fanal -si era de nit, supòs.

No sé quantes pàgines de diari s’hauran omplert aquests darrers anys, a Espanya, rallant de la desaparició del castellà a Catalunya a causa, sobretot, de la immersió lingüística que es practica a les escoles. Ni tampoc no sé quantes declaracions polítiques hauran passat per les teles sobre la dramàtica situació del castellà per culpa de les lleis catalanes.   

Ara, ben segur que tantes i tantes que, si no fos perquè puc veure i tocar allò que succeeix al meu voltant, m’hauria arribat a creure els disbarats que cada dia llegim i escoltam sobre el tema. És com el terraplanisme, que si t’hi aficiones, te l’arribes a creure. I quedes condemnat a viure en un món pla.

De fet, a Catalunya fins i tot es va crear un partit, Ciudadanos, per salvar el castellà -deien ells- del naufragi a què estava condemnat per culpa d’aquesta mania catalana de donar prioritat al seu idioma.

Els conflictes lingüístics va semblar que havien quedat resolts durant la transició espanyola. S’havia d’imposar el respecte per les llengües que el franquisme havia reprimit. Ho reconeixia la Constitució  i els governs autònoms, semblava que tenien el dret de corregir els danys causats per la dictadura. Era l’època en què el senyor Aznar deia que «en la intimitat» rallava català.

Així ho va fer el govern de Catalunya, amb uns resultats que, a la vista del que sabem avui per les estadístiques, podrien ser bastant millorables. Perquè una cosa és l’escola i una altra tot el món que ens envolta, de televisions, internets i influencers d’expressió generalment castellana.

També ha tingut el seu pes la gran immigració d’aquests darrers anys, sobretot de l’estranger i en una bona part de Sud-amèrica. Una filla de cosina meva que va donar classes a una escola de Santa Eulàlia del Riu, a Eivissa, em comentava, ja fa anys, que dels 400 alumnes que tenien, d’entrada només n’hi havia 15 que rallassin eivissenc.

A les escoles de Catalunya s’aprèn i s’empra el castellà -i seria tan impossible com absurd no fer-ho. I no sé de cap alumne que quan acaba els estudis no el domini tant o més que el català. I fora de l’escola rallarà aquell idioma que li vengui en gana o li convengui per a la seva feina, que generalment són tots dos.

Així és que l’obsessió que darrerament manifesta la dreta i l’extrema dreta espanyoles -i els seus jutges- no té cap justificació real. No és una altra cosa que una maniobra política -sustentada en una mentida- per vendre fora de Catalunya. Amb l’agreujant que amb la seva actitud manyuclen el bon funcionament de les escoles catalanes.

Diumenge passat es van manifestar a Barcelona els pares de la criatura. La senyora Arrimadas, el senyor Abascal, la representant del senyor Feijóo, etc. I la senyora Ayuso s’hi va incorporar amb declaracions des de Madrid. També van llogar autocars per animar la cosa amb manifestants d’arreu d’Espanya.

Però o tenien vessa o ja no és tan fàcil colar mentides. Perquè el resultat és que, tot i la presència de les primeres figures de la cosa, van ser quatre jans i un boi. Ara bé, la premsa espanyola domina més la ideologia que les matemàtiques i, segurament haureu llegit que eren un mal que fer. La Terra és plana.