No sé quan va començar ni per quin motiu, però esteim acostumats, trobam normal i fins i tot exigim la gratuïtat en molt d’allò que consumim.

La música i les pel·lícules, els diaris i tot allò que es pot obtenir per internet, legalment o no, tot ho volem de franc.    No esteim disposats a pagar per res i no se sap com s’espera que visquin els professionals que elaboren tots aquests productes.

I ara tenim una sèrie de mesures per les crisis de la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i altres mals endèmics que patim. Tots esteim contents de l’autobús de franc, dels tíquets de compra gratuïts o descomptes en la benzina i transport aeri. Tothom se n’alegra i pocs es demanen d’on surten els doblers invertits en aquestes mesures, quines altres partides s’hauran de retallar, fins quan hi haurà doblers per fer-ho o si pujaran els impostos.

Els pares (i mares) de fillets petits celebren la gratuïtat de 4 hores d’escoleta, però n’hi ha que exigeixen tot l’horari de franc. I ara hi ha qui vol posar preu màxim als productes bàsics.

Per a la sanitat i l’educació públiques, i per a uns mínims perquè tothom tengui una vida digna -és a dir, ajudes per a qui les necessiti- no me sap cap greu que s’emprin els meus doblers encara que jo no ho amortitzi mai. Però per a regalets i descomptes que ara es van repartint a tothom com si haguessin arribat els reis (mags)... aquí ja tenc dubtes de si vull que es faci amb els meus impostos.

Noticias relacionadas

hvacui.blogspot.com