Si no vaig mal informat, el sistema tradicional dels abocadors de fems és que s’escampa la remesa, s’hi tira terra damunt i la cosa ja està a punt per abocar la remesa següent. I així una vegada i una altra fins que la porqueria ja fa tal muntanya que toca començar un nou abocador.

Així és també com funcionaven els excusats de Menorca quan jo era al·lot. T’asseies damunt el forat redó i, quan havies acabat la feina, abocaves una palada de cendra, que es veu que neutralitza la pudor. Però el munt anava creixent, deposició damunt deposició, fins que tocava buidar i tornar a començar...

En dies com avui pens que l’abocador de fems és la millor metàfora del país on ens ha tocat viure -que açò no es tria. L’única esperança és que la muntanya va creixent i arribarà el dia que la seva presència ja serà insofrible. O potser no. Faran créixer i créixer el munt de merda fins a l’infinit sense que ningú ni s’immuti.

No cal ser cap llumenera per veure què està succeint. Tot i que sempre hi ha l’alternativa -comprensible- d’interessar-se pel festival de l’Eurovisió, per la Champions o pels programes de Telecinco i pensar que tot està tan malament que més val no pensar-hi.

En els darrers anys n’hem patit de tots colors i hem comprovat que era igual. Que no tenia cap conseqüència. Els robatoris públics de l’època del president Matas són un somni que vam tenir. Si fins i tot la destrossa cultural del president Bauzá l’ha menat a tenir prou vots per ser eurodiputat.

La història del pequeño Nicolás, una distracció sense conseqüències. La venda de la senyora Botella de milers d’habitatges públics a una immobiliària, cap delicte. Els 600 càrrecs del PP implicats en la corrupció pública, una història del passat tan embolicada que encara no se sap com acaba.

Les compres fraudulentes de mascaretes durant la pandèmia madrilenya, una història del present que ja en rallarem quan sigui del passat. Les manades de mascles violadors, una conseqüència de la lleugeresa de les al·lotes. Amb concentracions de suport i tot quan uns joves tan valents surten dels jutjats. Ja ho diu Vox que les lleis per defensar les dones són una aberració.

La repressió violenta de manifestacions contra les obres ferroviàries de Múrcia, una solució lògica per acabar amb els desordres. Les que va viure Barcelona en conèixer les sentències del procés, ells s’ho van cercar... I no parlem dels desgraciats que van voler votar en el famós referèndum. Es mereixien el tracte brutal que van rebre i més.

Les denúncies del Consell d’Europa, dels jutjats europeus i d’Amnistia Internacional, paper sense valor postal. Què sabran ells si no són espanyols! Les ajudes postpandèmia de la Unió Europea, un festí per a les quatre grans empreses que sempre es reparteixen tots els pastissets. I que la majoria eren empreses públiques fins que se les van quedar els poderosos de l’entorn del govern de torn.

I l’espionatge? El senyor Villarejo a qui ara jutgen, però que ha estat comissari i ha merescut la confiança de nou governs de l’Estat i de bonibé totes les empreses que comanden, ho explica amb molta claredat. I amb l’autoritat d’haver rebut dues medalles pels seus serveis. Legalitat? -es demana ell. I es respon: Però vostès no saben què vol dir espiar?

Espionatge sense cap control des de la vida pública a la intimitat familiar a dotzenes, potser centenars de persones, pel sol fet de sospitar de les seves idees. Espionatge a advocats defensors en l’exercici de la seva feina. Sense escrúpols. Sense consciència. I sense conseqüències.

Atemptats a Barcelona i Cambrils amb desenes de morts i de ferits, però amb un munt de secrets i incoherències que, qui correspondria, no vol investigar ni aclarir. Accidents ferroviaris a Corunya i a València -el metro-, amb dotzenes de morts, que no es van voler jutjar quan tocava.

Alteracions de la intenció de vot a partir d’informacions falses avalades -fins al dia després- per informes policials apòcrifs. Ben escampats pel mitjans de comunicació col·laboradors. Gent enviada a la presó «per si un cas». Fins a dos anys el senyor Sandro Rosell, president del Barça, i un soci seu, sense judici ni motius coneguts.

Persecució d’advocats amb l’assalt reiterat de les seves cases. Informes falsos de finançament veneçolà del partit que creixia a l’esquerra. Assetjament sostingut del seu líder -i la seva família- fins a fer-lo dimitir.

Acusacions de col·laboració amb Rússia per estar traduint del rus una novel·la d’espies. Empresonaments per terrorisme de persones que mai no hi han tingut cap vinculació i que ara són al carrer sense poder saber de què se’ls acusava... I aquí m’atur per no fer-ho massa llarg. Però per poc que el lector estigui al dia, segur que pot allargar aquest article fins a l’infinit. L’abocador creix i creix.

Ah! Però ara que hi pens, i el rei que anomenen emèrit? Ell mateix en fa el resum: «Donar explicacions?» De què? ha, ha, ha!