Per reconstruir el passat amb ponderació, com més recursos disposa l’historiador, millor. A vegades, l’estudiós només té una font, un sol paperet, per saber d’un personatge o d’un fet, amb la qual cosa l’estudi que en pot fer és molt limitada. Altres pics, en canvi, les informacions que han sobreviscut al pas erosionant del temps són copioses. Llavors, l’historiador pot xalar. Sigui com sigui, però, sempre és necessària la crítica de les mateixes fonts, com també ser conscients de les pròpies limitacions abans d’escriure, és a dir, saber esterilitzar el propi mètode per tal de no caure en prejudicis que deformen la interpretació.

Per estudiar els segles XIX i XX, les hemeroteques són precioses. I és que els diaris i setmanaris contenen gran quantitat de lletra i, a més, variada. Per açò, estic molt content que hi hagi intenció de digitalitzar el «MENORCA», la qual cosa permetrà, mercès la informàtica i internet, des de casa i amb l’ajuda dels sotfwares, fer cerques amb paraules clau a través de milers de pàgines. Ens estalviarem desplaçaments a biblioteques i l’haver de girar pàgines i pàgines. Però, l’historiador continuarà amb la necessitat de saber uns mínims coneixements de cultura filològica i crítica textual perquè tota realitat humana no és com la que és objecte d’estudi des de les ciències físiques i naturals. Els diaris contenen gèneres variats (notícies breus, reportatges contrastats i sense contrastar, cròniques, articles d’opinió, obituaris...), tots emmarcats per convencions d’escriptura, que cal saber per interpretar be els successos.

De fa uns anys cap aquí, i de manera tan lenta que s’ha convertit quasi en imperceptible, he notat la reducció de les cròniques periodístiques, en el «MENORCA», però no només; també en un setmanari com L’«Iris», de Ciutadella, i per tot. A la gran majoria de diaris, les cròniques han quedat reduïdes a l’àmbit dels esports i als grans esdeveniments de les campanyes electorals. Lluny queda l’època que les capçaleres publicaven cròniques dels actes culturals, associatius i sindicals. Per açò, l’historiador del futur serà forçós que es pregunti a l’hora de tractar la informació periodística de les darreres dècades, què va passar perquè els diaris deixessin de publicar cròniques d’actes que hi ha informació contrastada que es van fer?

LA RESPOSTA IMMEDIATA, sense pensar massa, a la pregunta, serà que s’ha donat la caiguda per la crisi, per la necessitat que han tingut tots els diaris i revistes, davant la baixada d’ingressos per la publicitat, de reduir costos, deixant de contractar periodistes destinats a escriure cròniques. Aquesta serà l’explicació de caràcter econòmic. Però, el saber econòmic no sap massa ni de filologia, ni de sociologia ni de psicologia. Potser hi ha raons més profundes que poden explicar la caiguda de les cròniques perquè, en definitiva, si el problema només fos d’ordre econòmic, els diaris haurien retallat per igual tots els gèneres que contenen, cosa que no és així. El gènere més damnificat és el de les cròniques.

Pens que cal cercar les raons profundes del fenomen en la psicologia col·lectiva. En definitiva, els diaris són un mirall de la societat, tot i que també és cert que la critiquen i a la vegada la prescriuen. Amb l’entronització de l’home neoliberal, és a dir, competitiu i narcisista, el fet convivencial, que per definició és l’objecte d’atenció dels cronistes, ja no és marginal sinó fins i tot ja inimaginable. La tertúlia, la conversa atenta i pausada també està en crisi. És cert, de la mateixa manera, que han desaparegut les tertúlies dels casinos, a molts actes culturals només hi van quatre moixos, tots a més interessats per raons exclusivament professionals.

LA DESAPARICIÓ DE L’ART de la crònica és el reflex de l’actual societat, en la que per la psicologia clínica el quid per resoldre el malestar profund de la gent està en la reconstrucció dels vincles afectius, castrats per l’imperatiu de l’individualisme. Per primera vegada a la història, el malestar psicològic, com assenyala el filòsof argentí Luciano Lutereau, no ve per un excés de vincles sinó pel seu defecte. La gent viu sola i deprimida sense saber, com una mosca que cau dins una ampolla, com sortir de la soletat.

No cal ni dir, perquè els qui llegeixen les meves ratlles ja ho deuen haver notat, que no m’agrada l’època que vivim, no m’agrada perquè precisament per un excés de narcisisme s’ha curtcicuitat la possibilitat que la política torni a regir el canvi social. Estem en un bucle en el temps. En un interregne.

Els historiadors estem per suggerir idees, mostrar els temps passats per veure clar per contrast la contemporaneïtat, en el sentit de Georgio Agamben, però poc més podem perquè el futur és un problema col·lectiu, un problema que depèn de la consciència del present. Ignor, si, immersos en la feina com estan els periodistes, són conscients de la trista desaparició de les cròniques.