No sé si es van estar al cas però la setmana passada, el president dels Estats Units, Joe Biden, va haver de cedir el seu poder durant dues hores a la vicepresidenta Kamala Harris perquè va estar sedat durant tota aquesta estona mentre li practicaven una colonoscòpia. L’equip mèdic va dir que havia anat tot bé però que li havien extirpat un pòlip benigne que potencialment hagués pogut no ser-ho. Els portaveus de la Casa Blanca van voler explicar-ho emparats en aquest concepte que darrerament s’empra molt en la discursiva política i és el de la transparència informativa. Aviat també sabrem si va bé de ventre o li costa.

En qualsevol cas, entenc que quan es posa tant d’èmfasi en voler ser transparents, s’està assumint d’entrada que fins ara passava tot el contrari i en segon lloc, pretén ser un mecanisme per demostrar que no hi ha res a amagar com si fos una vacuna capaç d’evitar amenaces com la corrupció. Publicar la declaració de la renda o dir si tens un cotxe de tal marca, ha format part de famosos exemples de transparència nacional. Sóc conscient que tot no es pot explicar seguint aquella frase que ens deien a la facultat de Dret de que «no s’han de dir mentides, però tampoc cal explicar tota la veritat».

El que està passant ara és que es fa servir la transparència pel que convé, emprant la clàssica estratègia del submarins quan llencen contramesures per despistar als torpedes. És la transparència dels mags que ens fan veure el conill i ens amaguen el truc de com surt. En comptes d’aquest striptease, el que m’agradaria de tot plegat de la política és que a les persones, se’ns tractés com adults i no com a fillets, ens aniria molt millor.