Tenc memòria que els primers discs que vaig comprar van ser «The sound of silence», «Tea for the Tillerman» i «American Pie». Supòs que els d’aquella generació recordam igual el primer disc i la primera besada. Com que en tenia tan pocs, de discs, els escoltava una i altra vegada. Algun amic que mig sabia anglès ens traduïa les lletres, aproximadament. La de Don McLean m’inquietava perquè no entenia a què es referia quan parlava del dia que va morir la música. Va passar algun temps fins que no vaig saber que era una referència a l’accident en el qual havien mort Buddy Holly, Ritchie Valens i Big Bopper. Per a McLean, aquell episodi va suposar el final de l’època clàssica del rock and roll, i això que encara no havíem entrat als anys seixanta.

Amb aquesta referència comença Diego Prado «Summetime Blues» per allargar l’angúnia del rock fins a una altra mort, la d’Eddie Cochran, l’abril de 1960. La novel·la es construeix a partir d’un fet que no va succeir: el robatori de la guitarra de Cochram la nit posterior a l’accident. És més, també ens conta que el robatori no va ser més que una promesa d’amor d’un jamesdean de poble per demostrar a la seva enamorada que, per a ella, fins a la fi del món. Però aquesta novel·la no és un relat de l’època crepuscular del rock clàssic, ni tampoc no és una història d’amor. El nus de la història, que per a mi és fantàstic perquè enganxa tot d’una, és el relat d’una època que, a pesar que succeeix a milers de quilòmetres, és com si l’haguem viscuda nosaltres, definitivament colonitzats per la iconografia estatunidenca. En el transcurs de la història apareixen les vides de personatges que es dirigeixen al seu fracàs, a la desfeta de les seves expectatives. En certa manera ens recorda un dels significats de la beat generation, el de generació perduda, que es va desenvolupar en el clima de defalliment econòmic i cultural dels cinquanta als Estats Units, a pesar que Kerouak va voler donar-li el seu propi segell: el de la foscor que precedeix a la llum.

I no és rar que Diego Prado hagi volgut dur el final de la història, tot i l’epíleg per tancar els interrogants relacionats amb la guitarra, a la guerra del Vietnam, que és l’acte final del drama generacional dels joves que havien fet del rock la seva resposta contra la cultura que els pares els volien inculcar. Us he de recomanar aquesta novel·la de Diego Prado, no perquè sigui d’un autor menorquí dels que n’hem de tenir ànsia, sinó perquè, tot i una certa tendència a l’explicació excessiva, és un relat que captarà sempre l’atenció del lector.