La nova crisi del combustible serveix per desemmascarar molts dels problemes econòmics que Espanya arrossega des de fa tants anys, i que les polítiques d’Estat senzillament es dediquen a pal·liar. Rall de la inflació, la dependència de la creació de treball segons el creixement econòmic i el dèficit d’inversió en la investigació científica. D’açò que he resumit en una frase, ja en sentia rallar de petita, després a la dècada dels 80, i especialment quan va saltar la crisi econòmica del 2009.

La lectura quotidiana dels fets diu que l’evolució de l’IPC ja arriba al 5,6%, mentre que la puja mitja dels salaris a Balears refereix un 2,94%. Els qui tenen puja, perquè a peu de carrer n’hi ha que no veuen un increment salarial des de les retallades del 2009.

L’escalada de preus va començar fa uns mesos amb el combustible i la llum, dos reis que han estirat tota la resta, perquè condicionen el seu procés i la distribució. La senalla de la compra camina sense ganes cap el Nadal. I escolt els debats que en fan els polítics als mitjans, i al Parlament, i pens que no tindrà clarícia.

I enyor, aquell Pacte de Moncloa del 77 que renovava el sistema fiscal i financer del país d’acord amb els principis de suficiència, equitat i flexibilitat de les quotes tributàries i de la seguretat social en les nòmines.

S’ha perdut l’acord polític, el consens de l’època de la transició, unànime, que ens faria tanta falta per superar la situació actual.