Aquest cap de setmana un nou text teatral haurà obtingut el XLVIè premi Born. Se’n sabrà títol i autoria i, si no hi ha cap entrebanc per enmig, d’ací a un any en podrem llegir el contingut en català, castellà, gallec i èuscara. La difusió de l’obra guanyadora abasta aquestes quatre llengües, a més de les traduccions que se’n puguin fer posteriorment a altres idiomes del món. En el llibret de la prestigiosa editorial Arola, que publica teatre contemporani, es pot conèixer la proposta escènica que fa Josep M. Miró amb «El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc», premi Born 2020, any de pandèmia rigorosa. No és de lectura fàcil; però està rarament    ben escrit i, com s’hi llig, «no hi ha res més desafiant i subversiu que la bellesa». La bellesa en l’art, en un paisatge, en un cos, en tantes de coses que poblen el món, pugna per sobreviure a tanta lletjor, corrupció    i misèria.

No sé si aquest text, que ha recollit una bona partida d’euros sortits d’un esforç social important entre institucions públiques i mecenatges privats,    suscitarà gaire interès per part dels ciutadans illencs, més enllà del fulgor d’un dia. Vull creure que, si més no, un bon grapat n’haurem fet la lectura i tant de bo que, en tenir ara més infraestructures teatrals, hi puguem veure representades les obres guardonades. Com vam poder gaudir d’«El principi d’Arquimedes» del mateix J.M. Miró (premi Born 2011) i no hem pogut fer-ho amb una altra peça seva «La dona que perdia tots els avions» (premi Born 2009). Tres vegades guanyador, fora berbes!    Aquest premi d’escriptura dramàtica, al llarg de 45 convocatòries, ha tingut entre altres mèrits el d’impulsar autors que, llavors novells, han tingut trajectòries brillants: Mayorga, Belbel, Alamo,    Galceran, Cunillé, Batlle o el mateix Miró per esmentar-ne només uns quants.

No és aquest l’espai adient per analitzar una obra plena de matisos i impactant en el seu sentit profund. Haurem de convenir que Miró, com el millor teatre de tots els temps, ens posa davant el mirall que ens retorna l’abisme de la condició humana entre els desigs instintius i bestials, demolidors per a una societat que els adora, que s’hi excita, que els utilitza, però que en públic els repudia i els castra (llegit al pròleg d’Abel González). No hi cerquem culpes si així es vol (cadascú deu saber les pròpies). Almanco, però, sapiguem qui som.