La pandèmia s’ha endut moltes coses, entre elles, les Festes dels nostres pobles i ciutats. No és el més important, per descomptat que s’ha de vetllar per la salut, però els dies de Gràcia s’omplen ara d’enyorança. No es tracta només dels continguts, d’actes o tradicions, sinó d’arrels. La identitat també és un procés de relació, de tracte i contacte, de teixir amb els altres. Trobades que tenen la capacitat d’activar la part emocional, una il·lusió que traspassa la pell, que fixa el record i que el converteix en perdurable. Quan la ciutat s’abasteix d’utopia i personalitat, els carrers besen, les abraçades prenen sentit, i tothom s’explica amb el llenguatge del cor.   

Són dies que rallen d’on vens, d’on ets i el lloc on sempre podràs tornar quan la foscor guanyi el combat. És allà on estimem als veïns i veïnes, on la paraula sembla més dolça i les vivències t’omplen de vida. Racó on la música mai recau, on trobes l’entusiasme, aquella força que t’empeny a continuar i -alhora- quan sona el darrer toc de flabiol, t’assumeix en la més profunda de les tristors.

I al cap i a la fi t’adones que les arrels són on hi ha la teva gent, fins i tot, dintre teu. Els carrers s’han aturat de cavalls, de cantaires, de ballades folklòriques i de multitud. Però la ciutat ets tu, on floreixes i reneixes.

Per açò, llegeix la revista d’«Es Diari», acudeix a tants actes com puguis, rodeja’t de família i amistats i somia. Idolatra la vida que no s’endugué.