«Santa paciència la que ha de tenir un miner d’Astúries. Rallam d’una setmana. Hi ha pitjors maneres de guanyar-se la vida». És el comentari que em sol fer un amic quan -anualment- faig queixa envers el turisme d’agost. Crec que té raó, així que aguant la sobredosi de vehicles i de persones. No passa res si vaig a una activitat cultural i en arribar al poble no hi ha aparcament. L’esforç de la neteja viària, de l’aigua, val la pena. Les terrasses s’omplen de somriures que es traslladen a les caixes registradores. Fem compatible la conservació d’un espai únic amb el foment d’una destinació turística especial que genera benefici econòmic i social. Una setmana.   

El que em molesta són els qui aprofiten l’estada per empastifar-se de fang, amb el pretext que afavoreix la salut de la pell. Els qui es llancen de les roques, amb el Regueton a tota pastilla. Qui condueix posant en risc els d’altes. Qui remuga de les dificultats per accedir a una taula, a les platges verges, a les postes de sol... tot allò que ja és un clàssic de l’agost, i que afegeix festes particulars en pandèmia.

Astúries té l’oferta turística minera més completa del món. Museus, piràmides i recursos basats en el carbó, que va durar més de 260 anys i que van conformar milers d’empreses i al voltant de quatre-cents mil treballadors.

Un dia, mostrarem la Menorca que vam ser: les sabates i la bijuteria, els llocs i els pagesos... les fotos de les vaques sempre queden bé.