0

L’altre dia, a la platja, ens van fer aquell gest sonor en què el dit del mig s’alça erecte amb la resta dels dits recollits, mostrant el dors de la mà en forma de reprovació. Cercàvem aparcament, i en veure un vehicle que es preparava per partir, vam donar la volta per accedir al lloc. En arribar, vam trobar un altre que s’hi va ficar contra direcció. Gesticulava que hi havia arribat primer, i ho va concloure pronunciant el signe que diu: que us bombin. La companya va sortir del cotxe i li va dir que era seu, recordant-li la trampa.

L’anècdota, sense cap tipus d’importància, em va fer pensar que no hem après res des del març de 2020. Que ens han faltat més imatges de la UCI, de professionals atenent en plantes d’hospitalització, de malalts i de familiars. Més entrevistes als qui eren a la cua de qualsevol banc d’aliments. Més veus dels centres d’estada diürna i de l’àmbit educatiu explicant les dificultats de la gestió diària. Fixar la mirada en les persones majors, i escoltar pacients crònics.

Se’ns han oblidat aquells mesos que se’ns privava de contacte social i ens comunicaven per videoconferència. Perquè som allà mateix, quan els professionals als quals aplaudíem cada nit tornen a sofrir el nostre cansament. Mentre bevem i fem trobades i festes, amb egoisme, que per açò són àngels i ens socorren constantment.

Com la dona del dit alçat. I que cadascú, completi l’acte comunicatiu amb la competència lingüística que consideri.