Claudi Arimany y Eduard Sánchez (flauta) y Pedro José Rodríguez (piano), aquest dimecres al Museu de Menorca | Jaume Fabregat

1

El passat dimecres vespre, els tres intèrprets s’enfrontaven a un doble repte. Per una banda, suportar l’extraordinària onada de calor que dificulta el domini de l’afinació d’aquest instrument, tan sensible a l’elevada temperatura i humitat d’un concert a l’aire lliure d’estiu. I per l’altra, tenir el repte d’alliberar un repertori que, tot i que ara és impossible no deixar-se encantar per aquestes belles melodies, en el moment de la seva creació no ho va tenir fàcil.

A l’escenari, un catàleg de peces instrumentals que marquen l’evolució estilística i també mecànica de la flauta travessera. Una evolució que no es pot entendre tampoc sense la figura de Jean-Pierre Rampal, mentor de Claudi Arimany i companys en molts concerts. Rampal fou un grandíssim flautista que va fer retornar al seu instrument una popularitat que no es tenia des del segle XVIII.

Tothom sap que en Mozart tenia una especial animadversió per la flauta. L’any 1778 va escriure al seu pare que s’embadalia d’avorriment al composar per a un instrument que no suportava, la flauta. No obstant, no es pot obviar que els músics eren part del servatge, vivien dels encàrrecs i és per açò que Mozart va acabar acceptant escriure dos concerts i tres quartets per a flauta a fi d’acontentar a l’acabalat flautista amateur Britten de Jong.

Així és com, per poder donar a conèixer la seva obra i animar al públic a assistir-hi, s’arrangen les àries més conegudes de l’òpera «La flauta màgica» de Mozart per a un format domèstic, com són les flautes a solo. Els dos flautistes en van triar tres, on va destacar «Ach, ich fühl’s», en el qual Arimany va reencarnar a la perfecció el so desesperat d’una Pamina que no aconsegueix resposta del seu estimat Tamino, acompanyat d’uns impecables greus de Sánchez, i l’ària «Ein Mädchen oder Weibchen» cantada per Papageno, que sospira per aconseguir una parella, on els flautistes, en perfecta coordinació, es van passar tant el protagonisme melòdic com l’acompanyament que imita les campanes màgiques que li van obsequiar les tres dames de la Reina de la nit per protegir l’ocellaire.

Continuant amb el creixement històric de la flauta travessera, l’anomenat «Beethoven de la flauta» Friedrich Kuhlau, composa el seu «Trio en Sol M», op.119, amb una forta influència operística pel seu cantabile de les melodies i l’ús de la tècnica de coloratura a tots els instruments. El pianista Pedro Rodríguez va excel·lir, a pesar de les dificultats en la il·luminació, el seu exigent paper. Va proporcionar un just equilibri i claredat entre el seu instrument i les flautes, a més d’emfatitzar passatges com el de la introducció del tema sentimental del primer moviment. Aquesta peça es va tancar amb un rondó optimista que va endimoniar les flautes, en conjunció perfecta, fent avantsala del que havia de venir.

Seguidament, es van interpretar els «Tres duos per a dues flautes i piano», op.33, de Theoblad Böhm que reformula dos lieder deliciosos i elegants de la col·lecció 66 de Mendelssohn i un lied de Lachner. És important recordar que Böhm va ser una figura clau en el perfeccionament constructiu de la flauta moderna amb un nou sistema de claus interconnectades que facilitava la digitació i dotava l’instrument d’una millorada flexibilitat tonal i un so més brillant. En la lectura d’aquesta obra, Arimany i Sánchez es mostren superiors en la «Cançó de tardor» convertint-se en dues sopranos que lamenten, enèrgiques i amb una gran potència dels sons greus, el final de l’estiu. Només Mendelssohn pot composar una tristesa tan dolça.

Per acabar el programa, dues peces dels germans Franz i Carl Doppler que es pressuposaven com a plat fort del concert. I així, va ser! Arimany no podia defraudar en un repertori que coneix i executa a la perfecció. Tant, que per commemorar el segon centenari del naixement de Franz, el passat any 2021, va llançar l’edició de la monumental integral de les obres dels Doppler, per a flauta, en 12 discs compactes pel segell discogràfic austríac Capriccio.

Tot i que, Joseph Doppler pare, músic a l’òpera de Varsòvia, criticava el so de la flauta Böhm i recomanava emprar la lleugeresa i simplicitat mecànica de les «antiquades» flautes franceses fabricades per Tulou, una vegada més, els fills no fan cas als pares (afortunadament). Adoptant la recent patent de la flauta, els joves Doppler obren noves possibilitats amb major complexitat i es converteixen en els responsables del virtuosisme dels instruments de vent fusta, com Liszt va fer al piano. Va destacar la «Fantasia i variacions», op.38, sobre l’òpera «Rigoletto», que barreja de les melodies recognoscibles de Verdi amb la capacitat virtuosa dels flautistes. Una fórmula d’èxit, gratificant per al públic però exigent per tots els efectes especials flautístics que enriqueixen temes com «Povero Rigoletto» o «La donna è mobile», que en algun moment haguessin pogut destacar més.

Res ja podia superar la màgia de Verdi, però amb un públic entregat, el trio va regalar, d’entre les quatre propines, una exquisida i vertiginosa «csárdás» del tradicional folklore hongarès, estilitzada per Franz Doppler.   

Qui sap si Mozart hagués continuant afirmant que «pitjor que una flauta,... dues flautes», si hagués tingut a la seva mà dos flautistes del nivell d’Arimany i Sánchez.

El proper dimecres dia 10 d’agost es tanca el 49è Festival de Música de Maó amb el projecte Jazz Noir, de Jordi Sans & The Souls, que donarà protagonisme a una variada recopilació de bandes sonores originals del cinema negre reinterpretades en versió jazz.