La crònica

Sílvia Pérez Cruz, singular i alhora plural

La cantant va actuar sola al Teatre Principal de Maó

|

Valorar:
Un moment de l'actuació de Pérez Cruz

Un moment de l'actuació de Pérez Cruz

Gemma Andreu

L’Splendid festival arribava a la fi diumenge passat amb la presentació del treball «Farsa» (Género imposible), de la ja habitual Sílvia Pérez Cruz, que de nou omplia el Teatre Principal d’un públic delerós d’escoltar el que aquest cop ella, en solitari, ens havia preparat.

Acostumats com estem a veure-la envoltada de músics excel·lents que li fabriquen coixins de seda a la seva veu i a composicions pròpies i forànies, aquest cop apareixia sola a l’escenari, amb tot un entarimat d’instruments i electrònica, per cuinar-se ella mateixa el plat que després menjaríem plegats i introspectivament.

Perquè aquesta Farsa no és, ni de bon tros, tan assequible i directa com altres treballs pretèrits. Aquí hi trobem una artista que beu d’altres arts, que s’imbrica amb altres sensibilitats artístiques per parir cançons que responen i complementen altres obres, teatrals, cinematogràfiques, fotogràfiques, de dansa ... I ho fa des d’una veritat nua, poc artificiosa, gens recargolada, però sincera, poètica, compromesa i força contemporània.

L’escenari a les fosques i Pérez Cruz apareixia amb la seva veu com a única arma per entonar a capel·la «Pena salada», un inici que esdevenia declaració d’intencions del que a continuació aniria arribant. Potser menys desimbolta al principi que quan està acompanyada dalt l’escena, l’artista s’anava acomodant a l’indret i al silenci respectuós de la sala per anar desgranant el seu treball i també d’altres temes de nova fornada que ens va compartir, generosa, en primícia.

I ens mostrava la ductilitat instrumental d’una músic que vessa en formació artística, eclèctica i complementària; que destil·la bon gust i reflexió; que emana compromís; que beu de moltes fonts per fagocitar-les i fer sorgir una veu singular que és una, però que són moltes. És probable que el públic assistent es sorprengués per una proposta que no va fer concessions a allò popular i que es va mantenir autèntica i dins una línia mínima ben traçada. Un concepte que venia reforçat per un disseny de llums essencial, nítid, sense barroquismes, espectacular i elegantíssim. Un autèntic plaer visual.

I es desgranaven temes com «Todas las madres del mundo», «Grito pelao», «Tango de la vía láctea», «Plumita», «Mañana», on Sílvia, guitarra en mà, evolucionava pel seu particular univers sonor, tot experimentant i generant expectatives. Arribava també el so més trencador de «Intemperie», «Par Coeur + The Womb». I Sílvia es feia galàctica. I ens emportava cap a universos sonors de tint futurista.

I entremig, la seva veu petita i amable ens narrava el trajecte d’aquest treball tan personal i ens feia partícips dels seus reptes, estimes, dificultats i plaers. I és que un artista és i ha de ser, també i encara, humà. I aquest tret arriba, trenca parets i senta la base de la comunicació, que és, al cap i a la fi, allò que hom cerca quan es despulla davant del seu públic. Sílvia Pérez Cruz aconseguia, de nou, aquesta connexió que la caracteritza, encara que, potser, la dificultat per seguir en directe les lletres que filen les seves composicions seguia sent un entrebanc (menys que ens altres ocasions).

Un interessantíssim, cuidat, arriscat, autèntic i sincer treball el que posava punt i final a l’Splendid Festival i a la temporada del ‘Principal’, que tancava per recuperar forces per a la tardor que ens ve. Un fort aplaudiment i els millors desitjos d’èxit!

Comentar

Para poder comentar debes estar registrado y haber iniciado sesión.

De momento no hay comentarios.